Aquell hivern jo no tenia passaport. És a dir, no existia per hisenda, ni per la policia,
ni pels cossos d’autogovern locals i tot els altres cossos, llevat d’un,
al cor del qual encara vivia. Aquell hivern el van traslladar a l’hospital per un atac
de cor.

Aquell hivern van declinar el meu nom en mil boques de llengües estrangeres: Tathi,
Tatiana, Tania, Thina... Em vaig avenir calladament a totes les variants, de la
mateixa manera que a la primera trobada amb un desconegut t’avens a la seva alçada
i pes.

Aquell hivern vaig començar a fer exercici per no perdre l’últim lligam amb qui
articula mots amb la meva boca... I quan vaig preguntar a l’entrenador: on van el
quilos perduts?, em demanà que no fes preguntes complexes a un noi simple com ell
i, segons el seu sentit de l’humor bromejà: No estàs contenta de desaparèixer?

_Traducció: Maria Ohannesian